En general, els espais de coworking no requereixen d’una gran inversió en tecnologia. De fet, tan sols cal que facilitin la connectivitat a Internet (mitjançant Wi-Fi, fibra òptica, ADSL, etc.) amb un ample de bada raonable i, segons com, que disposin també de serveis d’impressió i d’escaneig de documents; perquè el maquinari pròpiament dit, els ordinadors, els posen sempre els coworkers. Per tant, com es diu ara, fan BYOD sense cap problema.
Jo ho desconeixia, però es veu que a primers dels anys 70, atès que als EEUU les begudes alcohòliques, i el vi en particular, estaven gravades per forts impostos, van aparèixer uns restaurants que practicaven la modalitat del BYOB, acrònim de les paraules en anglès bring your own bottle, que ve a significar “porti la seva pròpia ampolla”. És a dir, que els clients d’aquests restaurants es portaven ells mateixos la beguda i el restaurant només els cobrava una petita quantitat per destapar les ampolles i posar les copes; d’aquesta manera, els preus podien ser més assequibles. En fi, la cosa és que aquest costum ha arrelat a molts llocs i actualment encara hi ha una àmplia oferta de restaurants BYOB, principalment a Philadelphia. Aleshores, per analogia, quan empleats i directius porten a la feina maquinari de la seva propietat, com ara tauletes tàctils o telèfons intel·ligents, i els volen connectar a les xarxes corporatives, es diu que fan BYOD, que vol dir en anglès bring your own device, o sigui “porta el seu propi dispositiu”. Tanmateix, el BYOD es considerat encara com un “fenomen pertorbador” pels departaments de TI, perquè aquests usos no acostumen a estar contemplats en els protocols de control i supervisió habituals en la gestió de les TIC corporatives.
No obstant això, el BYOD no és una tecnologia, sinó més aviat una pràctica imparable que es generalitzarà (i per tant, empreses, corporacions i administracions públiques s’hi hauran d’adaptar), fruit de l’augment espectacular de dispositius mòbils des del llançament al mercat de l’iPad d’Apple, presentat públicament per Steve Jobs cap a principis del 2010. Val la pena recordar que Jobs va fundar Apple juntament amb Steve Wozniak durant el 1976, quan van construir en un garatge l’Apple I, precursor dels populars PC (personal computer). Però és que fa quatre dies, era molt senzill fer encabir tota mena de maquinari d’ús personal, malgrat la seva diversitat, en una de les tres tipologies bàsiques següents: els desk-tops, els lap-tops i els palm-tops, segons si es posaven "sobre l’escriptori", "sobre la falda", o "sobre el palmell", en termes anglosaxons. A casa nostra però, tot estri informàtic personal era o bé un ordinador de sobretaula, un ordinador portàtil o un ordinador de butxaca. També, a propòsit dels palmtops o PDA’s (personal digital assistant), val la pena recordar-ne un dels primers, que va ser molt popular durant la dècada dels 90. Em refereixo a la USRobotics PalmPilot, i val la pena referir-s’hi perquè va ser el primer ordinador sense teclat que es feia anar amb un petit punter en forma de llapis (stylus), tocant la pantalla. La Palm és la precursora dels actuals telèfons intel·ligents, els smartphones en anglès.
Però, el fet és que, de l’evolució de tot plegat, anem inexorablement cap a una convergència entre telecomunicacions i informàtica, de manera que empreses que no es feien nosa, ara són competidores en un mateix mercat. Així ho va posar de manifest el president de Telefónica en el seu discurs al Mobile World Congress d’enguany, a Barcelona. Alierta remarcava que ara cal trencar els monopolis d’Apple i de Google, per aconseguir la participació de tots en aquest ecosistema. L’afirmació no deixa de ser, almenys per mi, sorprenent, perquè d’entrada sempre he cregut que eren empreses dedicades a coses diferents de les de Telefónica. En fi, sigui com sigui, des del punt de vista del maquinari hi haurà una explosió constant de ginys mòbils, producte de la hibridació entre portàtils (laptops), tauletes (tablets) i telèfons (phones), que gairebé no sabrem ni com designar-los.
Sobre aquest fet el Termcat ja fa temps que hi treballa i aquests darrers dies, coincidint amb el MWC, va fer públic un petit fulletó de la mida d’un mòbil, titulat "la telefonia al dia", on fa un recull dels termes més freqüents. Així, l’híbrid entre tauleta tàctil i telèfon proposa anomenar-lo “taulèfon”. Sona prou bé. Aleshores, seguint la tònica, l’híbrid entre portàtil i tauleta, com per exemple la Surface Pro de Microsoft que és al mercat des de fa pocs dies, potser li podríem dir "portàula". En tot cas, tant se val com es diguin; l’únic cert és que els veurem aviat pels espais de coworking!
(Article signat per Ramon Oró, auditor senior i tècnic de la DGTSI)
Article relacionat: Les tecnologies del Coworking