El govern xinès va aconseguir impedir la difusió de gairebé tota la informació gràfica de la revolta, però unes imatges que van poder sortit de la Xina amb moltíssimes dificultats, van donar la volta al món de seguida que es van difondre: un manifestant jove fent parar ell tot sol una columna de tancs en una de les avingudes de la capital xinesa. Era el juny de 1989, abans de l’expansió d’Internet.
Vint anys després, unes eleccions a l’Iran han produït un gran moviment social en contra d’un resultat que molts iranians han considerat manipulat. El govern iranià ha intentat impedir la difusió de la informació documental i gràfica de la revolta i ha expulsat els periodistes estrangers. Però ha estat impossible de tallar el flux d’informació. Milers i milers d’imatges, textos i comentaris s’han escampat per tot el món a través d’eines bàsiques d’Internet com el correu electrònic o l’enviament d’arxius, així com per mitjà de les xarxes socials, que han jugat un paper de primera línia en la divulgació del conflicte i dels esdeveniments de l’Iran, que són encara en plena evolució. Tot i això, el pes de YouTube i Twitter ha estat realment determinant per fer saber a cada moment què succeïa, complementat amb el so i les imatges corresponents.
Vint anys després dels fets de Tian’anmen, Internet i les TIC han capgirat els sistemes d’informació d’un conflicte, malgrat que a l’Iran la connexió a Internet no està gaire desenvolupada i que s’ha intentar implantar mesures per dificultar dràsticament l’ús de la xarxa i fins i tot de la telefonia mòbil. Per cert que, derivat encara dels fets de Tian’anmen, Vicent Partal (que va en va ser testimoni presencial) acaba de publicar un llibre electrònic: “Llibreta de Pequín”, el primer en català en aquest format que ja no tindrà edició sobre paper. Es pot obtenir a Edi.cat.
Tot plegat mostra fins a quin punt qualsevol activitat personal, econòmica, social, informativa, etc. ha quedat afectada pel desplegament d’Internet i les eines que s’hi poden utilitzar. En el cas de grans esdeveniments, les possibilitats de YouTube ja s’han comentat moltes vegades. Les de Twitter no tant. Però justament les limitacions evidents de Twitter (enviada de tants missatges com es vulgui però cadascun d’un màxim de 140 caràcters) són en algunes circumstàncies el seu màxim atractiu. I és que a través de Twitter pots comunicar al moment, amb un cost mínim i fent possible una gran difusió, tot el que fas, tot el que veus, o tot el que penses justament mentre ho estàs fent, veient o pensant. D’aquí per exemple l’ús professional creixent de Twitter, de cap manera limitat al camp periodístic. Qui no ho conegui prou pot accedir a aquestes pàgines d’informació en català, castellà o anglès. I qui vulgui aprofundir més en aplicacions i serveis derivats de Twitter pot clicar aquí.